De Fedac Anglès a Santa Cruz del Quiché: una experiència de voluntariat que transforma vides
Dins meu, escoltava una veu que em deia que havia de fer realitat el meu somni. Un somni que, des de ben jove, rondava pel meu cap, però sobretot, el cor manava. Sempre em despertava una atenció especial a aquests projectes on determinades persones dedicaven un gran esforç per ajudar altres països, la natura o qualsevol activitat que pogués canviar el món. És per això que, quan el curs passat van venir les representants de la nostra ONG FASOL a l’escola, vaig veure clarament que havia arribat el moment, l’oportunitat d’aconseguir el meu objectiu i que ja havia tocat a la meva porta. Després d’intercanviar inquietuds, experiències i coneixements a través de la formació amb l’organització amb persones que deixen empremta, et preparen pel gran viatge.
Uns mesos d’il·lusió i nerviosisme que es barregen amb gestions burocràtiques i, el més important, fer veure a les persones més properes a tu que ha arribat el teu moment. Vaig explicar la meva experiència als alumnes de primer i segon de Secundària de l’escola a Fedac Anglès. Van poder gaudir d’una exposició viscuda i es van mostrar molt receptius. Aquesta era la meva finalitat, potser, el meu propòsit és escampar i encomanar el sentit del voluntariat.
La primera experiència de destinació, i espero que no sigui l’última, va ser un poble que es diu “Santa Cruz del Quiché”, a uns 160 km de Guatemala City (la capital). A Quichè em vaig trobar amb tres germanes guatemalteques de les Dominiques de l’Anunciata amb una dedicació plena, una implicació en la seva labor infinita i amb un cor immens. Són les impulsores en aquests moments del centre “Nuestra Señora del Rosario”. Dic “en aquests moments” perquè m’explicaven que hi havia altres germanes de les Dominiques que van fer que l’escola fos possible. I ara, aquestes germanes formen part de la meva petita família. Em van cuidar, estimar, vam compartir les seves preocupacions, els seus desitjos… Una escola amb pocs recursos tecnològics, però amb totes les instal·lacions necessàries per fer diferents activitats educatives, i envoltada d’un entorn natural, amb uns jardins amb uns rosers, que eren motiu d’admiració i d’inspiració. M’encantaven aquelles roses de diferent mida, color, olor… l’escola “Nuestra Señora del Rosario”, refugi per aquells nens, adolescents i joves que volen canviar el món i que veuen l’educació com una oportunitat. Alumnes que veuen en l’escola una via per millorar les seves condicions, les de la seva família i amb somnis com qualsevol nen i nena del món, però amb barreres econòmiques, socials i culturals que entrebanquen els seus futurs. No obstant això, això no fa que siguin persones menys fortes ni menys somiadores, sinó amb fortaleses, valors i creences que els ajuden a lluitar, a buscar la llibertat de poder triar i de poder decidir. Vaig compartir moments amb aquestes alumnes, vaig viure converses de fraternitat, confiança, però alhora difícils d’entendre, esquinçadores, amb un sentit d’impotència però al mateix temps estendre la mà, ajudar, escoltar, recolzar…
Poder conviure estones també amb el professorat et permet tenir una altra visió de la nostra professió, un professorat amb un gran nombre d’alumnes a la classe, amb pocs recursos però amb una dedicació plena, amb moltes ganes d’aprendre, de tirar endavant i sempre amb els braços oberts. Cal destacar el gran gust per la lectura i l’escriptura que s’olora al centre; són alumnes, els quals, consideren que el millor regal és tenir un llibre a les mans. I molt important també i no es pot oblidar, la gran labor de l’ONG Fasol i de les persones i dels voluntaris (com el meu cas) que participen de forma desinteressada fent aportacions econòmiques, les quals són destinades a beques escolars. Una gran part d’aquest alumnat estudia i pot rebre una educació i uns estudis gràcies a aquestes ajudes.
I a partir d’aquí et fas la gran pregunta… Silvia, tornaries? Sí, tornaria sense cap dubte i tornaré. N’estic segura. Allà on calgui, allà on hi hagi necessitat… perquè potser la nostra labor sigui de col·laboració i posar-se al servei dels altres, donar sense cap intenció de rebre, però això, és impossible, perquè a Guatemala, les persones m’han ensenyat a canviar la meva mirada de les coses, a adaptar-me a qualsevol circumstància, a abraçar, a somriure, a lluitar… i el més important, a estimar.”
SILVIA SERRANO FUEYO (APRENENT D’APRENENTS)
Per saber-ne més sobre les nostres aventures, pots seguir-nos a Instagram @fedacangles o bé al Twitter @Fedac_Angles!
